Sense sortida.

Un munt de cosses a dir però la meva ment las torna silenci, únicament retomban al meu cervell, cada segon que passa és un sentiment que agrava el següent. Ira, por, inseguretat, odi per tot el que està passant i no trobar sortida. Sembla com si tota la meva vida anterior fos un somni i ara estigués visquen un mal somni. Frustració i molts altres adjectius que ja no contaré. Trobo que ja no tinc força, que la il·lusió és desbaneix, que estic mort en una vida que no vull. Vivir de prestat no es vida.¿Perquè dic això? Perquè em dona la gana, perquè hi ha molta gent també en silenci, perquè a molts tan sols us val llegir cosses bonicas i no, per molta gent la vida és un infern.